I
Si demà moro
l’escorça dels sentits
esdevindrà un crit
ofegat de nostàlgia,
un camí sense nom,
un oceà de misèria existencial,
un misteri a mig camí
Si demà moro
pensaré en els crepuscles
vençuts a l’ombra de la pell,
en els afanys cendrejant inútils,
en els cims no conquerits,
en el temps vessat
abans d’obrir els ulls
i veure-hi prou clar
La vida és massa curta
per saciar la nostra set viure
És per ventura l’existència
un pròleg amb regust a engruna?
II
Si demà moro
marxaré amb les mans
plenes d’absència,
amb la paraula eriçada
agonitzant a la boca innocent
Si demà moro
els ulls s’aclucaran
a l’empara d’un verí
contradictori i insuficient
És per ventura la seva finitud
l’encant de la vida?
És la vida
en el moment de la mort
un pèndol que retorna sempre
al seu lloc d’origen?
La caducitat ens empeny
a l’abisme agredolç de l’existència
(c’est ne pas la même chose
vivre qu’ exister, mon ami),
al vertigen de ser poc més
que un glop de foc alat
III
Si demà moro
la nit em prendrà
ferit de vida,
sagnarà una llavor
sense destí arrelada
en un cor miop de llibertat
tenyit d’influx de lluna
Si demà moro
seré el fosc comiat
en el mirall que tot ho diu,
seré el pou
on mor també
el perfum poètic,
seré un somni assedegat
respirant-se incomplet
IV
Si demà moro
seré un cant fatídic i errabund
cercant-te al final del passadís,
seré el dubte punyent
preguntant-se a sí mateix
si mai m’has portat dins
Si demà moro,
xisclaré ben fort,
ben fort fins a trencar
aquest sentiment d’escassetat
que m’empresona
Si demà moro
miraré la mort als ulls,
prendré la seva mà
de glaç i tenebra
i honestament rendit
li diré a cau d’orella:
Si viure és estimar,
fes saber a tothom
que jo he viscut
No hay comentarios:
Publicar un comentario