Carrers plens de putes,
de perfecta inmoralitat.
Avingudes plenes de runes,
de mercenaris,
de mercaders de somnis homologats
i pàtries efímeres.
Aquest és el meu paisatge
de silencis matemàticament exactes,
així és el meu món elèctric i nocturn.
Allà van els vells conceptes
cendrejant inútils,
capcots,
plens de futilitat.
Allà jau la veritat absoluta,
implorant perdó,
presa de la vergonya.
De les cruïlles del pensament
provenen aquests càntics de mentida.
Dels llindars de la pell
provenen urgents udols existencials.
És així com mor la negra nit i neix la llum.
L'HORA ABISMAL
Conec la fam dels llops
Les textures del caos
L'espessor d'aquest bosc que gemega
quan hi arriba l'hora abismal
Les textures del caos
L'espessor d'aquest bosc que gemega
quan hi arriba l'hora abismal
ETERNAMENT INACABAT
La realitat és una cambra
plena de miralls,
de distorsions,
de ferides verticals
M’endinso en les estances buides
on el temps embalsama
un cor anònim,
on la mirada s’incrusta
en el silenci del no res
Ser o no ser,
comiat,
destí,
potser
Les paraules no troben
repòs en el seu propi recer
Fullejat com un llibre vell
m’arrugo com l’aire
eixut i pobre en arguments
Fuga d’ésser,
transpiració poètica,
fugida autobiogràfica,
negre sobre blanc,
blanc sobre negre,
un gris que atrapa
i vol renéixer
M’escolo per l’escletxa
com l’aigua tèrbola
dels pensaments incomprensibles,
com la llàgrima fossilitzada
de l’instant que es perd
Sóc allò que sóc?
Sóc allò que no sóc?
Sóc allò que vull ser?
Incendio els miracles,
precipito els rellotges
vers el pou infinit
del tu i jo famèlic
Caos ordenat
Ordre caòtic
Constel·lació sord muda
Beuratges viciats
Miopies urgents
Et miro,
em mires,
ens mirem
i tanmateix som invidents
Semblem dos cecs,
dos corcs que devoren
els misteris recíprocs
que s’enfilen pell amunt
com un lament discontinu
Crido com un foll
per si algú em sent
o em vol sentir
Sóc l’ombra,
l’escassetat,
la set òrfena
no saciada,
la nit subtil i fràgil
dialogant amb sí mateixa
Cerco i no trobo,
perquè cercar és intrínsec
a la ploma fèrtil,
trobar és una casualitat
de la qual no en tinc la patent
Em capbusso
en les opacitats
de l’existència,
en la incerta quimera
desnonada oculta
rere els pòrtics
dels meus dubtes
Sóc perquè puc ser,
ser és una qüestió de voluntat,
la voluntat s’escriu
sobre el paper apergaminat
de la memòria
Sóc l’impuls llibert
lligat de mans
Sóc l’espectre rar
de mi mateix
Sóc un poema
eternament inacabat
PLUJA A CÀMERA LENTA
La pluja cau a càmera lenta
i les incògnites perforen la nit
suspesa al vaivé de les ombres
El meu cor miop et cerca a les palpentes
i et dibuixa en somnis nus de recança
Sóc un crit que et busca
Una escuma secreta
Una ingravidesa que esgarrapa les aigües
i obre escletxes a l’aire que respira el buit humà
El vent despentina els pensaments
i els envola encrespat
i mentre, aquí, lluny de tu,
la pluja cau a càmera lenta
i les incògnites perforen la nit
suspesa al vaivé de les ombres
ETERNA NIT
Oh eterna nit,
que em cantes històries ja passades
Digues-me tu que ho saps tot de mi
el perquè d’aquest abisme
estripant-me les entranyes
Digues-me tu,
que solitària d’arrel
has recollit el cabal
dels meus insomnis,
perquè reposa el temps
sobre les cendres punyents
d’aquest turment de fum
que jo no entenc?
Oh eterna nit,
que a poc a poc
em segresta el teu silenci
Digues-me tu,
que coneixes els misteris sense nom
el perquè de la fragilitat
d’aquest miratge hermètic
que em xucla vers l’ignot
Digues-me tu,
que coneixes els meus passos errabunds
perquè les empremtes neulides del destí
amaguen sets obscures vençudes a l’ombra?
Oh eterna nit,
explica’m el perquè d’aquest crit
que fuig nu i sense aixopluc
Oh eterna nit,
explica’m perquè sento la imminència
de la mort d’aquest raig de joventut
Oh eterna nit,
pren-me i no em retornis mai
L'INTRÈPID
Sóc el darrer ingràvid de la terra,
l’intrèpid lunar que assetja els perfils del silenci.
Sóc el darrer ingràvid en un món malalt de gravidesa.
Sóc el darrer ingràvid en un món malalt de gravidesa.
ET CERCO, DONA D'AIGUA
Allà on trenquen les ones
et cerco, dona d’aigua
Allà on l’oblit llepa els esculls,
Allà on la pell udola
i moren els sospirs d’indiferència
Les brases del passat
fumegen salives silencioses
i el vent fa dansar les branques nues
al compàs del teu perfum hermètic
som fets de boira i partícules de temps
som fets d’oblit i solitud
som fets de nafra i intent fallit
Ple de nit et cerco, dona d’aigua
Ple d’incertesa, ple de dubte
Ple de tu i buit de tot
Et cerco dona d’aigua
perquè sóc obstinat i no conec la rendició,
perquè no entenc el teu mutisme
ni els codis líquids que et desxifren
Et cerco dona d’aigua
perquè no accepto que tu ets
el meu somni impossible
SI DEMÀ MORO
I
Si demà moro
l’escorça dels sentits
esdevindrà un crit
ofegat de nostàlgia,
un camí sense nom,
un oceà de misèria existencial,
un misteri a mig camí
Si demà moro
pensaré en els crepuscles
vençuts a l’ombra de la pell,
en els afanys cendrejant inútils,
en els cims no conquerits,
en el temps vessat
abans d’obrir els ulls
i veure-hi prou clar
La vida és massa curta
per saciar la nostra set viure
És per ventura l’existència
un pròleg amb regust a engruna?
II
Si demà moro
marxaré amb les mans
plenes d’absència,
amb la paraula eriçada
agonitzant a la boca innocent
Si demà moro
els ulls s’aclucaran
a l’empara d’un verí
contradictori i insuficient
És per ventura la seva finitud
l’encant de la vida?
És la vida
en el moment de la mort
un pèndol que retorna sempre
al seu lloc d’origen?
La caducitat ens empeny
a l’abisme agredolç de l’existència
(c’est ne pas la même chose
vivre qu’ exister, mon ami),
al vertigen de ser poc més
que un glop de foc alat
III
Si demà moro
la nit em prendrà
ferit de vida,
sagnarà una llavor
sense destí arrelada
en un cor miop de llibertat
tenyit d’influx de lluna
Si demà moro
seré el fosc comiat
en el mirall que tot ho diu,
seré el pou
on mor també
el perfum poètic,
seré un somni assedegat
respirant-se incomplet
IV
Si demà moro
seré un cant fatídic i errabund
cercant-te al final del passadís,
seré el dubte punyent
preguntant-se a sí mateix
si mai m’has portat dins
Si demà moro,
xisclaré ben fort,
ben fort fins a trencar
aquest sentiment d’escassetat
que m’empresona
Si demà moro
miraré la mort als ulls,
prendré la seva mà
de glaç i tenebra
i honestament rendit
li diré a cau d’orella:
Si viure és estimar,
fes saber a tothom
que jo he viscut
DIES EXTRANYS...
Són dies extranys,
dies de flors efímeres,
dies de sets obscures
vençudes a l'ombra de la pell
dies de flors efímeres,
dies de sets obscures
vençudes a l'ombra de la pell
L'AMOR ÉS AVAR
-1-
El gruix dels records
enfonsa l’espina subtil
La veu del pensament
es perd en la boira
solcant el moll de la nit
La pell udola
la caiguda del mite,
el mite és ara
cendra silenciosa,
el silenci serà demà
camí incomprensible,
runa del temps
L’amor és avar amic meu,
la pell un sospir vençut,
un límit infinit
L’amor és avar amic meu,
un etern misteri
fet de nit,
fet de tu i jo,
fet de tot
i de no res
-2-
Les ventades del destí
m’han dut
fins a aquest port
sense far
No he après a patir,
ni a caminar
en soledat
Els fracassos del passat
tampoc m’han preparat
per als comiats
que la vida gesta
en el seu ventre
de substància incerta
L’amor és avar, amic meu,
aspre i famèlic,
estrany i contradictori
L’amor és avar, amic meu,
un laberint asimètric,
un verí imperfecte,
un fruit ferit,
un bust inacabat
-3-
Les arrels agonitzen
sota la terra eixuta
La memòria parla
de sospirs viscuts,
mai del sentit
de l’horitzó ni
de la seva llunyania,
ni del misteri que
enfarina els somnis
eterns de joventut
Hi ha ferides
que xisclen insonores,
hi ha estigmes
que són imborrables
L’amor és avar, amic meu,
un ressò d’ingravidesa,
un pou abismal,
un bocí d’essència viciada
L’amor és avar, amic meu,
una set insaciable,
un ofec oceànic.
-4-
La paraula mossega
el paper impol•lut
La tinta és una
urgència congènita
vinguda de la solitud
Les estances de la ment
són esferes cristal•lines
on la sang bull
L’instant empeny a viure
La finitud convida a perdre’s
La mort exigeix
de la nostra insignificància
la valentia i la serenitat
que no tenim
L’amor és avar, amic meu,
botxí i origen inconcret,
aixopluc i desconcert
L’amor és avar, amic meu,
a, d’absència,
mor, de mortis mort,
absència de mort
-5-
La pluja dansa
sobre els vidres
xopant la pell encesa
Hi ha suors inevitables,
salives inútils,
processons que van per dins
L’angoixa descansa
sobre pilars de marbre,
sobre fredors
que paralitzen
el batec inquiet,
sobre llunes elèctriques
cercant la mel
L’amor és avar, amic meu,
mur de pols,
música callada,
somni transparent,
rima daurada
L’amor és avar, amic meu,
batalla incoherent,
brufol irracional
-6-
De res no serveixen els anys
si no és per aprendre
a tolerar el dolor
De res no serveix l’afany
si coronar el cim existencial
deixa a l’ombra
el revers del món,
el revers de l’home
i la seva clandestinitat vital
interrogant la pell
Passar un altre hivern
a les fosques
és un repte
que afronto impacient
L’amor és avar, amic meu,
una mirada endins,
un impuls invident,
una allau que se’ns emporta
L’amor és avar, amic meu,
una nuesa que ens domina,
un moviment
d’ombres submergides,
el mar de tots
els meus començaments,
la caverna de tots
els meus finals
El gruix dels records
enfonsa l’espina subtil
La veu del pensament
es perd en la boira
solcant el moll de la nit
La pell udola
la caiguda del mite,
el mite és ara
cendra silenciosa,
el silenci serà demà
camí incomprensible,
runa del temps
L’amor és avar amic meu,
la pell un sospir vençut,
un límit infinit
L’amor és avar amic meu,
un etern misteri
fet de nit,
fet de tu i jo,
fet de tot
i de no res
-2-
Les ventades del destí
m’han dut
fins a aquest port
sense far
No he après a patir,
ni a caminar
en soledat
Els fracassos del passat
tampoc m’han preparat
per als comiats
que la vida gesta
en el seu ventre
de substància incerta
L’amor és avar, amic meu,
aspre i famèlic,
estrany i contradictori
L’amor és avar, amic meu,
un laberint asimètric,
un verí imperfecte,
un fruit ferit,
un bust inacabat
-3-
Les arrels agonitzen
sota la terra eixuta
La memòria parla
de sospirs viscuts,
mai del sentit
de l’horitzó ni
de la seva llunyania,
ni del misteri que
enfarina els somnis
eterns de joventut
Hi ha ferides
que xisclen insonores,
hi ha estigmes
que són imborrables
L’amor és avar, amic meu,
un ressò d’ingravidesa,
un pou abismal,
un bocí d’essència viciada
L’amor és avar, amic meu,
una set insaciable,
un ofec oceànic.
-4-
La paraula mossega
el paper impol•lut
La tinta és una
urgència congènita
vinguda de la solitud
Les estances de la ment
són esferes cristal•lines
on la sang bull
L’instant empeny a viure
La finitud convida a perdre’s
La mort exigeix
de la nostra insignificància
la valentia i la serenitat
que no tenim
L’amor és avar, amic meu,
botxí i origen inconcret,
aixopluc i desconcert
L’amor és avar, amic meu,
a, d’absència,
mor, de mortis mort,
absència de mort
-5-
La pluja dansa
sobre els vidres
xopant la pell encesa
Hi ha suors inevitables,
salives inútils,
processons que van per dins
L’angoixa descansa
sobre pilars de marbre,
sobre fredors
que paralitzen
el batec inquiet,
sobre llunes elèctriques
cercant la mel
L’amor és avar, amic meu,
mur de pols,
música callada,
somni transparent,
rima daurada
L’amor és avar, amic meu,
batalla incoherent,
brufol irracional
-6-
De res no serveixen els anys
si no és per aprendre
a tolerar el dolor
De res no serveix l’afany
si coronar el cim existencial
deixa a l’ombra
el revers del món,
el revers de l’home
i la seva clandestinitat vital
interrogant la pell
Passar un altre hivern
a les fosques
és un repte
que afronto impacient
L’amor és avar, amic meu,
una mirada endins,
un impuls invident,
una allau que se’ns emporta
L’amor és avar, amic meu,
una nuesa que ens domina,
un moviment
d’ombres submergides,
el mar de tots
els meus començaments,
la caverna de tots
els meus finals
Suscribirse a:
Entradas (Atom)