La realitat és una cambra
plena de miralls,
de distorsions,
de ferides verticals
M’endinso en les estances buides
on el temps embalsama
un cor anònim,
on la mirada s’incrusta
en el silenci del no res
Ser o no ser,
comiat,
destí,
potser
Les paraules no troben
repòs en el seu propi recer
Fullejat com un llibre vell
m’arrugo com l’aire
eixut i pobre en arguments
Fuga d’ésser,
transpiració poètica,
fugida autobiogràfica,
negre sobre blanc,
blanc sobre negre,
un gris que atrapa
i vol renéixer
M’escolo per l’escletxa
com l’aigua tèrbola
dels pensaments incomprensibles,
com la llàgrima fossilitzada
de l’instant que es perd
Sóc allò que sóc?
Sóc allò que no sóc?
Sóc allò que vull ser?
Incendio els miracles,
precipito els rellotges
vers el pou infinit
del tu i jo famèlic
Caos ordenat
Ordre caòtic
Constel·lació sord muda
Beuratges viciats
Miopies urgents
Et miro,
em mires,
ens mirem
i tanmateix som invidents
Semblem dos cecs,
dos corcs que devoren
els misteris recíprocs
que s’enfilen pell amunt
com un lament discontinu
Crido com un foll
per si algú em sent
o em vol sentir
Sóc l’ombra,
l’escassetat,
la set òrfena
no saciada,
la nit subtil i fràgil
dialogant amb sí mateixa
Cerco i no trobo,
perquè cercar és intrínsec
a la ploma fèrtil,
trobar és una casualitat
de la qual no en tinc la patent
Em capbusso
en les opacitats
de l’existència,
en la incerta quimera
desnonada oculta
rere els pòrtics
dels meus dubtes
Sóc perquè puc ser,
ser és una qüestió de voluntat,
la voluntat s’escriu
sobre el paper apergaminat
de la memòria
Sóc l’impuls llibert
lligat de mans
Sóc l’espectre rar
de mi mateix
Sóc un poema
eternament inacabat
No hay comentarios:
Publicar un comentario