Carrers plens de putes,
de perfecta inmoralitat.
Avingudes plenes de runes,
de mercenaris,
de mercaders de somnis homologats
i pàtries efímeres.
Aquest és el meu paisatge
de silencis matemàticament exactes,
així és el meu món elèctric i nocturn.
Allà van els vells conceptes
cendrejant inútils,
capcots,
plens de futilitat.
Allà jau la veritat absoluta,
implorant perdó,
presa de la vergonya.
De les cruïlles del pensament
provenen aquests càntics de mentida.
Dels llindars de la pell
provenen urgents udols existencials.
És així com mor la negra nit i neix la llum.
L'HORA ABISMAL
Conec la fam dels llops
Les textures del caos
L'espessor d'aquest bosc que gemega
quan hi arriba l'hora abismal
Les textures del caos
L'espessor d'aquest bosc que gemega
quan hi arriba l'hora abismal
ETERNAMENT INACABAT
La realitat és una cambra
plena de miralls,
de distorsions,
de ferides verticals
M’endinso en les estances buides
on el temps embalsama
un cor anònim,
on la mirada s’incrusta
en el silenci del no res
Ser o no ser,
comiat,
destí,
potser
Les paraules no troben
repòs en el seu propi recer
Fullejat com un llibre vell
m’arrugo com l’aire
eixut i pobre en arguments
Fuga d’ésser,
transpiració poètica,
fugida autobiogràfica,
negre sobre blanc,
blanc sobre negre,
un gris que atrapa
i vol renéixer
M’escolo per l’escletxa
com l’aigua tèrbola
dels pensaments incomprensibles,
com la llàgrima fossilitzada
de l’instant que es perd
Sóc allò que sóc?
Sóc allò que no sóc?
Sóc allò que vull ser?
Incendio els miracles,
precipito els rellotges
vers el pou infinit
del tu i jo famèlic
Caos ordenat
Ordre caòtic
Constel·lació sord muda
Beuratges viciats
Miopies urgents
Et miro,
em mires,
ens mirem
i tanmateix som invidents
Semblem dos cecs,
dos corcs que devoren
els misteris recíprocs
que s’enfilen pell amunt
com un lament discontinu
Crido com un foll
per si algú em sent
o em vol sentir
Sóc l’ombra,
l’escassetat,
la set òrfena
no saciada,
la nit subtil i fràgil
dialogant amb sí mateixa
Cerco i no trobo,
perquè cercar és intrínsec
a la ploma fèrtil,
trobar és una casualitat
de la qual no en tinc la patent
Em capbusso
en les opacitats
de l’existència,
en la incerta quimera
desnonada oculta
rere els pòrtics
dels meus dubtes
Sóc perquè puc ser,
ser és una qüestió de voluntat,
la voluntat s’escriu
sobre el paper apergaminat
de la memòria
Sóc l’impuls llibert
lligat de mans
Sóc l’espectre rar
de mi mateix
Sóc un poema
eternament inacabat
PLUJA A CÀMERA LENTA
La pluja cau a càmera lenta
i les incògnites perforen la nit
suspesa al vaivé de les ombres
El meu cor miop et cerca a les palpentes
i et dibuixa en somnis nus de recança
Sóc un crit que et busca
Una escuma secreta
Una ingravidesa que esgarrapa les aigües
i obre escletxes a l’aire que respira el buit humà
El vent despentina els pensaments
i els envola encrespat
i mentre, aquí, lluny de tu,
la pluja cau a càmera lenta
i les incògnites perforen la nit
suspesa al vaivé de les ombres
ETERNA NIT
Oh eterna nit,
que em cantes històries ja passades
Digues-me tu que ho saps tot de mi
el perquè d’aquest abisme
estripant-me les entranyes
Digues-me tu,
que solitària d’arrel
has recollit el cabal
dels meus insomnis,
perquè reposa el temps
sobre les cendres punyents
d’aquest turment de fum
que jo no entenc?
Oh eterna nit,
que a poc a poc
em segresta el teu silenci
Digues-me tu,
que coneixes els misteris sense nom
el perquè de la fragilitat
d’aquest miratge hermètic
que em xucla vers l’ignot
Digues-me tu,
que coneixes els meus passos errabunds
perquè les empremtes neulides del destí
amaguen sets obscures vençudes a l’ombra?
Oh eterna nit,
explica’m el perquè d’aquest crit
que fuig nu i sense aixopluc
Oh eterna nit,
explica’m perquè sento la imminència
de la mort d’aquest raig de joventut
Oh eterna nit,
pren-me i no em retornis mai
L'INTRÈPID
Sóc el darrer ingràvid de la terra,
l’intrèpid lunar que assetja els perfils del silenci.
Sóc el darrer ingràvid en un món malalt de gravidesa.
Sóc el darrer ingràvid en un món malalt de gravidesa.
ET CERCO, DONA D'AIGUA
Allà on trenquen les ones
et cerco, dona d’aigua
Allà on l’oblit llepa els esculls,
Allà on la pell udola
i moren els sospirs d’indiferència
Les brases del passat
fumegen salives silencioses
i el vent fa dansar les branques nues
al compàs del teu perfum hermètic
som fets de boira i partícules de temps
som fets d’oblit i solitud
som fets de nafra i intent fallit
Ple de nit et cerco, dona d’aigua
Ple d’incertesa, ple de dubte
Ple de tu i buit de tot
Et cerco dona d’aigua
perquè sóc obstinat i no conec la rendició,
perquè no entenc el teu mutisme
ni els codis líquids que et desxifren
Et cerco dona d’aigua
perquè no accepto que tu ets
el meu somni impossible
Suscribirse a:
Entradas (Atom)